L'Agustín Jordán és un dels darrers artesans de Lanzarote que construeix embarcacions de fusta, un ofici en extinció que l’ha portat a treballar al port d’Arenys, on reconstrueix un pesquer escocès.
Entrevista d'Elena Ferran publicada a EL PUNT AVUI
El patrimoni nàutic s’està pendent?
Sí, i la gent hauria de prendre consciència de la importància d’aquests vaixells. Van desapareixent els artesans, i per desgràcia costa trobar joves que vulguin aprendre a construir vaixells de fusta. Des del 2002 faig cursos a Lanzarote per acostar l’ofici a qui vulgui aprendre.
Aquí costa trobar mestres d’aixa. A les Canàries també?
Fa vint anys n’hi havia, però amb la crisi de la pesca molts han anat plegant i els fills no continuen. És una feina molt laboriosa. Al maig vam acabar un vaixell de nou metres després d’un any de feina.
No es pot anar amb presses...
S’ha de veure com un art, perquè ho és. L’ànima és dissenyar i construir els vaixells amb els mariners i fer-ho a mida. Les reparacions o el manteniment d’altres embarcacions de fibra o acer és una altra cosa.
S’ha perdut aquesta ànima?
Al mariner li és igual amb què surt a pescar. S’ha perdut l’amor per mantenir un vaixell de fusta, i s’ha de fomentar que la gent se’l faci i el conegui. Els pescadors abans es feien les seves embarcacions, sobretot en una illa on sortir a pescar era bàsic per subsistir a l’estiu i mantenir la família.
Quasi tothom tenia una barca?
Qui podia, perquè costava molt aconseguir fusta en una illa on no hi ha arbres. La gent recollia la fusta que trobava a la platja.
On va aprendre l’ofici?
No em ve de família. De ben petit ja em sentia atret pel mar i els vaixells, i l’home que els feia per a mi era el més intel·ligent del món. El meu germà tenia amistat amb el mestre Vicente Dorta, que feia les millors embarcacions a l’illa. Abans, però, vaig fer d’aprenent quatre anys al taller d’Evaristo González. El meu primer vaixell el vaig construir per anar a pescar quan tenia disset anys. El mestre Dorta no va dubtar a ensenyar-me a traçar vaixells quan el va veure fet. Era la meva passió.
I la passió continua...
Jo dic que és com una malaltia que empitjora amb el temps. Cada cop vull fer més coses. Des del 2008, que vaig venir al Saló Nàutic a Barcelona per ensenyar com traçar vaixells, em vaig adonar de la necessitat de formar els qui volen construir-se el seu propi vaixell. L’autoconstrucció permet dedicar-hi les hores que vulguis i surten autèntiques joies.
És el que ara ha vingut a fer al port d’Arenys. Com va la feina?
Estem reconstruint un pesquer escocès, el Margaret Alison, construït a Escòcia fa més de vuitanta anys. Vaig venir a veure’l abans, quan em van proposar el projecte la gent del Moll d’Arenys. No m’ho vaig pensar dos cops, perquè em sembla un crim deixar perdre aquest patrimoni. Aixequem plantilles de les parts malmeses i les reconstruïm amb les fustes originals, bàsicament roure i pi nòrdic. Li hem descobert tots els detalls per mantenir i garantir la seva originalitat.
Veu semblances en les tècniques de construcció?
Aquest és un vaixell fort i robust que servia per pescar als mars del nord. L’estructura del vaixell, però, s’assembla i els mestres d’aixa incorporem les tècniques i la manera de fer de diferents llocs. A les Canàries, quan la flota anava fins a pescar a Mauritània, es compraven vaixells d’arreu, sobretot bascos, i els milloràvem.
La flota s’ha desballestat. Això tampoc ajuda a mantenir l’ofici.
Allà es van acabar desballestant tots els tonyinaires de fusta i les ajudes anaven per als vaixells d’altres materials més tòxics i contaminants. La burocràcia a l’hora de construir no ens ha ajudat gaire i acabes amb una càrrega de permisos que et costa més que el vaixell. A les Canàries parlar d’un vaixell de fusta és com parlar del diable. Nosaltres som els primers interessats en la seguretat, i s’hauria de tenir més confiança. S’ha de repensar cap on volem anar, perquè amb el poc marge i amb el que costa aprendre l’ofici, la gent es fa enrere.
Ara té al seu càrrec voluntaris i aprenents...
Sí, que valoren aquesta feina i volen conèixer tècniques que s’han transmès amb gran esforç. Estic treballant amb un equip on hi ha jubilats que van sortir molts anys a la mar i joves que es plantegen fer-ne el seu ofici. No tinc secrets per a ningú..
Quin és el vaixell més gran que ha fet?
Un de pesca de setze metres, el Gla, que vam fer per a la costa de Mauritània. La Margaret Alison se li acosta una mica en volum.
I ara la ‘Margaret’ perviurà 80 anys més?
És possible que sobrevisqui unes quantes dècades, però ens podem trobar que quan li toqui una reforma no quedin artesans. Les iniciatives de protecció del patrimoni nàutic també han de tenir en compte el suport als oficis i arts de la mar.